Les légendes, les mythes, la fable, sont comme des réservoirs profonds où dorment le sang et les larmes des peuples (Baudelaire).

dimecres, 29 d’abril del 2015

SUSCEPTIBILITÉ


Aquel òme èra tant talament sospechós que, al cementèri, faguèt marcar sus la tomba  :
 
« DE QU'AGACHAS ENCARA ? »

COMMENT FLIQUER TOUS LES FRANÇAIS ?


                                                                                                 HD 16-04-2015

COMMENT ENTERRER (DISCRETEMENT)LES AFFAIRES ?

 

                                                                                              HD 16-04-2015
 

dimecres, 22 d’abril del 2015

ITALO CALVINO (suite)

I pòdi pas téner : aquí una autra pagina de las aventuras de Marcovaldo.



La gamèla

 

Primièr, lo plaser que tiram d’aquela aisina redonda e plata que sonam gamèla,  aquò’s que se desvissa. Ja, lo fait de ne desvissar lo cabucèl vos fa venir l’escupit, subretot quand sabèm pas encara çò que conten, que, per exemple, es la femna que la vos apresta cada matin. Un còp tombat lo cabucèl, vesèm aquí lo manjar : salcissas e lentilhas o uòus durs e bledaraba o encara polenta e merluça, tot aquò plan adobat dins aquel arial circulari coma o son, sul mapamonde, los continents e las mars. E quitament se i a pas grand causa, avèm ça que la l’impression qu’es substancial e sarrat. Un còp desvissat, lo cabucèl servís de sieta, tant i a qu’avèm alara doas aisinas e que podèm destriar lo contengut de la gamèla.

Marcovaldo, après aver desvissat lo cabucèl e niflat la bona flaira del repais, tira de la pòcha lo cobèrt estropat que pòrta totjorn amb el dempuèi qu’a miègjorn manja a la gamèla puslèu que de tornar al sieu. Las primièras forquetadas servisson a desrevelhar un pauc aquela noiridura agrepida, a balhar l’aspècte e l’atrait d’un plat tot bèl just servit a aquela mangiscla arrucada d’oradas. Alara començam de se mainar que i a pas grand causa, e se disèm : « Val mai manjar dapasset », mas avèm ja portat a la boca d’un biais lèst e golard las primièras forquetadas.

D’en primièr, sentissèm tota la tristessa d’un repais fred, mas lèu tornam gaujós, en tornar trobar la bona flaira de la taula familiala carrejada dins un lòc inacostumat. Marcovaldo a començat de mastegar doçament ; s’es sietat sul banc d’una avenguda, al ras d’ont trabalha. Coma demòra luènh, e que tornar al sieu a miègjorn fa pèrdre temps e degalhar fòrça bilhetas de tram, pòrta son dinnar dins la gamèla comprada especialament e lo manja defòra en agachar passar lo mond ; puèi se’n va beure a una font. Se sèm a la davalada e que fa bèl temps, se causís una plaça solelhada ; las fuèlhas rossèlas e lusentas que tomban dels arbres li servisson de toalheta ; las pèls de salcissòt, las dona als gosses barrutlaires que tardan pas a venir sos amics ; e las micas de pan profeitaràn als aucèls tre que l’avenguda serà tornada quieta.

En tot manjar, Marcovaldo se demanda : « Perqué la cosina de la femna me fa plaser quand la mangi aicí, alara qu’a l’ostal, amb las garrolhas, los guirguilhs, los deutes que ne parlam sens relambi, aquò me ditz pas res del res ? » Puèi se soven : « Òi, ara me rementi, tot aquò son las sòbras d’ièr. E vaquí qu’es tornarmai d’ umor marrida, benlèu perqu’es forçat de manjar de rèstas fredas e rancejantas, benlèu tanben perque l’alumini de la gamèla balha a la mangisca un gost de metal, mas una pensada vira dins son cap : « Vaquí que sola l’idea de Domitilla me degalha los dinnars que fau tot solet , sens ela. »

Ara, se maina qu’a gaireben acabat lo repais e, tornarmai, li sembla de manjar un quicòm de gostós, de requist, e acaba amb vam las darrièras forquetadas que son al mai prigond de la gamèla, las que sentisson mai a metal. Puèi, d’agachar l’aisina voida e graissosa, lo vaquí que torna tristonet.

Alara estropa e empòcha tot, se lèva; es encara tròp lèu per tornar al trabalh. Dins las grandas pòchas de la vèsta, los cobèrts jogan del tambor sus la gamèla voida. Marcovaldo se’n va dins un cafè e comanda un veirat de vin plen al ras, o un cafè. Puèi agacha las còcas dins la veirina, las boitas de bonbons e de nogat, se convenc que n’a pas enveja, que desira pas res, agacha un moment una partida de baby-foot, manièra de se probar que cèrca solament de passar léser e non pas de desbrembar qu’a encara talent. Ganha la carrièra. Los trams son encara cofles. L’ora se sarra que cal tornar al trabalh, çò que fa.

Qualques jorns abans, per de rasons personalas, la femna Domitilla aviá comprat un fais de salcissa. E tres sers a de reng Marcovaldo sopèt de salcissa als naps. Mas aquelas salcissas devián èsser de salcissa de gos ; la quítia odor bastava per copar l’apetís. E pels naps, aquels legums palles e fugidisses, justament Marcovaldo n’èra dempuèi totjorn afastigat.

A miègjorn tornarmai una salcissa als naps dins la gamèla, una salcissa freda e graissosa. Capleugièr coma èra, desvissava totjorn lo cabucèl amb curiositat e gormandisa, sens se rementar de çò qu’aviá manjat la velha per sopar; e cada jorn, èra totjorn tan deçauput. Lo quatren jorn, plantèt sa forqueta dins la salcissa, la sentiguèt encara un còp, se levèt de son banc e, en téner la gamèla dubèrta, se botèt a marchar distraitament per carrièra. Lo mond, suspreses, agachavan aquel òme que se passejava una forqueta d’una man e una gamèla de l’autra : semblava que trantalhava de portar a la boca la primièra forquetada.

Una votz d’enfant lo sonèt :

-      Òu tu sénher !

Marcovaldo levèt los uèlhs. Un enfant demorava a la fenèstra d’un ostal bèl, acoidat sul relaisset ont èra pausada una escudèla.

-      Òu sénher ! De que manjas ?

-      De salcissa e de naps.

-      Astruc ! diguèt l’enfant.

-      De qué ? faguèt Marcovaldo d’un aire malsegur.

-      Quand pensas que deuriái manjar de cervèla frita...

Marcovaldo agachèt l’escudèla sul relaisset : i aviá una cervèla frita mofla e boclada coma un amolonament de nivols. Las narras de Marcovaldo ne’n trementiguèron.

-      Perqué ? T’agrada pas la cervèla ?... demandèt a l’enfant.

-      Non ! M’an embarrat aicí per me castigar perque voliái pas la manjar. Mas ieu la vòli escampar per la fenèstra.

-      Aimas la salcissa ?

-      Òc, sembla una sèrp... Al nòstre ne’n manjam jamai...

-      Alara me balhas ton escudèla e te balhi ma salcissa.

-      Òsca !

L’enfant èra tot content. Parèt son escudèla de porcelana e una forqueta d’argent escalprada a Marcovaldo ; e aqueste li donèt sa gamèla amb la forqueta d’estam.

Puèi se botèron totes dos a manjar : l’enfant sul relaisset, Marcovaldo sietat sus un banc qu’èra en fàcia. Totes dos s’esperlecavan las bocas en dire qu’avián jamai tastat quicòm de tan bon.

Mas subte, darrièr l’enfant apareguèt una governanta, las mans a las ancas.

-      Mon Dieu ! Mon monsuròt ! Mon Dieu ! De qué manjatz aquí ?

-      De salcissa ! diguèt l’enfant.

-      E qual la vos donèt ?

-      Aquel sénher aquí.

E mostrèt Marcovaldo qu’arrestèt son long e menimós mastegatge d’un tròç de cervèla.

-      De qué ? Volètz m’escampar aquò ! Lèu lèu !

-      Mas qu’es bonicòt...

-      E la vòstra escudèla ? La vòstra forqueta ?

-      Son lo sénher que las a.

E mostrèt tornarmai Marcovaldo que teniá sa forqueta en l’aire ont èra encara engulhat un tròç de cervèla.

La governanta se botèt a bramar :

-      Raubaire ! Raubaire ! Los cobèrts !

Marcovaldo se levèt, agachèt un moment la cervèla frita que ne’n demorava encara una mitat, s’acerquèt de la fenèstra, pausèt sul relaisset escudèla e forqueta, fixèt desdenhosament la governanta, e s’enanèt. Ausiguèt la gamèla rebalar sul trepador, las lagremas de l’enfant, lo brut de la fenèstra que tampavan brusquament. Se baissèt per amassar la gamèla e lo cabucèl. Èran un pauc embotits ; ara lo cabucèl se vissava pas plan. Fiquèt tot aquò dins sa pòcha e s’enanèt al trabalh.

 

En francés : Marcovaldo ou les Saisons à la ville

En italian : Marcovaldo ovvero Le stagioni in città







 
 

BÉZIERS


(HumaDimanche 09 04 2015)

NOUVEAUX CONSEILS DÉPARTEMENTAUX


(Huma Dimanche 19 03 2015)

dijous, 16 d’abril del 2015

CINÉMA



Doas femnas maduras se presentan a la caissa del cinema :

-    -  Fasètz quicòm per las personas vièlhas ?
- Òc, las desrevelham a la fin.