I pòdi pas téner : aquí una autra pagina de las aventuras de Marcovaldo.
La gamèla
Primièr, lo
plaser que tiram d’aquela aisina redonda e plata que sonam gamèla, aquò’s que se
desvissa. Ja, lo fait de ne desvissar lo cabucèl vos fa venir l’escupit,
subretot quand sabèm pas encara çò que conten, que, per exemple, es la femna
que la vos apresta cada matin. Un còp tombat lo cabucèl, vesèm aquí lo manjar :
salcissas e lentilhas o uòus durs e bledaraba o encara polenta e merluça, tot
aquò plan adobat dins aquel arial circulari coma o son, sul mapamonde, los
continents e las mars. E quitament se i a pas grand causa, avèm ça que la
l’impression qu’es substancial e sarrat. Un còp desvissat, lo cabucèl servís de
sieta, tant i a qu’avèm alara doas aisinas e que podèm destriar lo contengut de
la gamèla.
Marcovaldo,
après aver desvissat lo cabucèl e niflat la bona flaira del repais, tira de la
pòcha lo cobèrt estropat que pòrta totjorn amb el dempuèi qu’a miègjorn manja a
la gamèla puslèu que de tornar al sieu. Las primièras forquetadas servisson a
desrevelhar un pauc aquela noiridura agrepida, a balhar l’aspècte e l’atrait
d’un plat tot bèl just servit a aquela mangiscla arrucada d’oradas. Alara
començam de se mainar que i a pas grand causa, e se disèm : « Val mai manjar
dapasset », mas avèm ja portat a la boca d’un biais lèst e golard las primièras
forquetadas.
D’en
primièr, sentissèm tota la tristessa d’un repais fred, mas lèu tornam gaujós,
en tornar trobar la bona flaira de la taula familiala carrejada dins un lòc
inacostumat. Marcovaldo a començat de mastegar doçament ; s’es sietat sul banc
d’una avenguda, al ras d’ont trabalha. Coma demòra luènh, e que tornar al sieu
a miègjorn fa pèrdre temps e degalhar fòrça bilhetas de tram, pòrta son dinnar
dins la gamèla comprada especialament e lo manja defòra en agachar passar lo
mond ; puèi se’n va beure a una font. Se sèm a la davalada e que fa bèl temps,
se causís una plaça solelhada ; las fuèlhas rossèlas e lusentas que tomban dels
arbres li servisson de toalheta ; las pèls de salcissòt, las dona als gosses
barrutlaires que tardan pas a venir sos amics ; e las micas de pan profeitaràn
als aucèls tre que l’avenguda serà tornada quieta.
En tot
manjar, Marcovaldo se demanda : « Perqué la cosina de la femna me fa plaser
quand la mangi aicí, alara qu’a l’ostal, amb las garrolhas, los guirguilhs, los
deutes que ne parlam sens relambi, aquò me ditz pas res del res ? » Puèi se
soven : « Òi, ara me rementi, tot aquò son las sòbras d’ièr. E vaquí qu’es tornarmai
d’ umor marrida, benlèu perqu’es forçat de manjar de rèstas fredas e rancejantas,
benlèu tanben perque l’alumini de la gamèla balha a la mangisca un gost de
metal, mas una pensada vira dins son cap : « Vaquí que sola l’idea de Domitilla
me degalha los dinnars que fau tot solet , sens ela. »
Ara, se
maina qu’a gaireben acabat lo repais e, tornarmai, li sembla de manjar un
quicòm de gostós, de requist, e acaba amb vam las darrièras forquetadas que son
al mai prigond de la gamèla, las que sentisson mai a metal. Puèi, d’agachar
l’aisina voida e graissosa, lo vaquí que torna tristonet.
Alara
estropa e empòcha tot, se lèva; es encara tròp lèu per tornar al trabalh. Dins
las grandas pòchas de la vèsta, los cobèrts jogan del tambor sus la gamèla
voida. Marcovaldo se’n va dins un cafè e comanda un veirat de vin plen al ras,
o un cafè. Puèi agacha las còcas dins la veirina, las boitas de bonbons e de
nogat, se convenc que n’a pas enveja, que desira pas res, agacha un moment una
partida de baby-foot, manièra de se
probar que cèrca solament de passar léser e non pas de desbrembar qu’a encara
talent. Ganha la carrièra. Los trams son encara cofles. L’ora se sarra que cal
tornar al trabalh, çò que fa.
Qualques
jorns abans, per de rasons personalas, la femna Domitilla aviá comprat un fais
de salcissa. E tres sers a de reng Marcovaldo sopèt de salcissa als naps. Mas
aquelas salcissas devián èsser de salcissa de gos ; la quítia odor bastava per
copar l’apetís. E pels naps, aquels legums palles e fugidisses, justament Marcovaldo
n’èra dempuèi totjorn afastigat.
A miègjorn
tornarmai una salcissa als naps dins la gamèla, una salcissa freda e graissosa.
Capleugièr coma èra, desvissava totjorn lo cabucèl amb curiositat e gormandisa,
sens se rementar de çò qu’aviá manjat la velha per sopar; e cada jorn, èra
totjorn tan deçauput. Lo quatren jorn, plantèt sa forqueta dins la salcissa, la
sentiguèt encara un còp, se levèt de son banc e, en téner la gamèla dubèrta, se
botèt a marchar distraitament per carrièra. Lo mond, suspreses, agachavan aquel
òme que se passejava una forqueta d’una man e una gamèla de l’autra : semblava
que trantalhava de portar a la boca la primièra forquetada.
Una votz
d’enfant lo sonèt :
-
Òu
tu sénher !
Marcovaldo levèt
los uèlhs. Un enfant demorava a la fenèstra d’un ostal bèl, acoidat sul
relaisset ont èra pausada una escudèla.
-
Òu
sénher ! De que manjas ?
-
De
salcissa e de naps.
-
Astruc
! diguèt l’enfant.
-
De
qué ? faguèt Marcovaldo d’un aire malsegur.
-
Quand
pensas que deuriái manjar de cervèla frita...
Marcovaldo agachèt
l’escudèla sul relaisset : i aviá una cervèla frita mofla e boclada coma un
amolonament de nivols. Las narras de Marcovaldo ne’n trementiguèron.
-
Perqué
? T’agrada pas la cervèla ?... demandèt a l’enfant.
-
Non
! M’an embarrat aicí per me castigar perque voliái pas la manjar. Mas ieu la
vòli escampar per la fenèstra.
-
Aimas
la salcissa ?
-
Òc,
sembla una sèrp... Al nòstre ne’n manjam jamai...
-
Alara
me balhas ton escudèla e te balhi ma salcissa.
-
Òsca
!
L’enfant
èra tot content. Parèt son escudèla de porcelana e una forqueta d’argent
escalprada a Marcovaldo ; e aqueste li donèt sa gamèla amb la forqueta d’estam.
Puèi se
botèron totes dos a manjar : l’enfant sul relaisset, Marcovaldo sietat sus un
banc qu’èra en fàcia. Totes dos s’esperlecavan las bocas en dire qu’avián jamai
tastat quicòm de tan bon.
Mas subte,
darrièr l’enfant apareguèt una governanta, las mans a las ancas.
-
Mon
Dieu ! Mon monsuròt ! Mon Dieu ! De qué manjatz aquí ?
-
De
salcissa ! diguèt l’enfant.
-
E
qual la vos donèt ?
-
Aquel
sénher aquí.
E mostrèt Marcovaldo
qu’arrestèt son long e menimós mastegatge d’un tròç de cervèla.
-
De
qué ? Volètz m’escampar aquò ! Lèu lèu !
-
Mas
qu’es bonicòt...
-
E
la vòstra escudèla ? La vòstra forqueta ?
-
Son
lo sénher que las a.
E mostrèt
tornarmai Marcovaldo que teniá sa forqueta en l’aire ont èra encara engulhat un
tròç de cervèla.
La
governanta se botèt a bramar :
-
Raubaire
! Raubaire ! Los cobèrts !
Marcovaldo se
levèt, agachèt un moment la cervèla frita que ne’n demorava encara una mitat,
s’acerquèt de la fenèstra, pausèt sul relaisset escudèla e forqueta, fixèt
desdenhosament la governanta, e s’enanèt. Ausiguèt la gamèla rebalar sul
trepador, las lagremas de l’enfant, lo brut de la fenèstra que tampavan
brusquament. Se baissèt per amassar la gamèla e lo cabucèl. Èran un pauc
embotits ; ara lo cabucèl se vissava pas plan. Fiquèt tot aquò dins sa pòcha e
s’enanèt al trabalh.
En francés
: Marcovaldo ou les Saisons à la ville
En italian
: Marcovaldo ovvero Le stagioni in città