Les légendes, les mythes, la fable, sont comme des réservoirs profonds où dorment le sang et les larmes des peuples (Baudelaire).

dissabte, 24 de novembre del 2018

MACHIAVEL

Ceux qui de simples personnes deviennent princes par le moyen seulement de fortune n’ont pas grand-peine à y parvenir mais beaucoup à s’y maintenir ; et ils ne trouvent pas fort mauvais chemin au commencement, car ils y volent, mais toutes les difficultés naissent après qu’ils sont en place. » (Nicolas Machiavel, « le Prince »).

dissabte, 17 de novembre del 2018

La démocratie comporte toujours une forme d’incomplétude car elle ne se suffit pas à elle-même. Il y a dans le processus démocratique et dans son fonctionnement un absent. Dans la politique française cet absent est la figure du roi. (Macron)

diumenge, 11 de novembre del 2018

11 NOVEMBRE

Songez à ce que serait le désastre pour l'Europe : ce ne serait plus, comme dans les Balkans, une armée de trois cent mille hommes, mais quatre, cinq et six armées de deux millions d'hommes. Quel massacre, quelles ruines, quelle barbarie! Et voilà pourquoi, quand la nuée de l'orage est déjà sur nous, voilà pourquoi je veux espérer encore que le crime ne sera pas consommé.
 (Dernier discours de Jaurès à Lyon-Vaise le 25 juillet 1914).



                                                           Aniane




                                                  Cazarilh-Laspènes

dissabte, 10 de novembre del 2018

LOS VESTITS NÒUS DEL REI

Un còp i aviá un rei qu’aimava mai que mai los vestits nòus e degalhava fòrça moneda per aquò. Se mainava pas de l’armada, del teatre, de las passejadas dins los bòsques, levat quand èra per far veire sos polits vestits nòus. Alara que de costuma se ditz d’un rei qu’es al Conselh, puslèu se disiá d’el : “ Lo rei es dins son cabinet ! ”.
Dins la capitala ont demorava, la vida èra gaujosa e cada jorn un fum d’estrangièrs i venián. Un jorn arribèron dos arpalhands que se fasián passar per tissandièrs. Disián qu’èran capables de fargar lo mai polit teissut que se podiá imaginar. Non solament las colors e los motius èran excepcionalament bèls mas aqueles vestits aurián la qualitat incredibla d’èsser invisibles als uèlhs dels incapables e dels innocents.
- Es una bona causa, se diguèt lo rei. Los aguèssi ieu, poiriái conéisser quals son los incapables e tanben destriar las personas intelligentas dels innocents ! Me lo cal comandar sul pic aquel teissut !
Als dos arlèris faguèt una avança sul trabalh e aquestes s’afanèron sul telièr. Mas fasián mina de trabalhar. Demandèron la seda mai fina e l’aur mai requist que prenguèron per eles e demorèron sul telièr desocupat fins a una ora avançada de la nuèit.
- Volriái saber ont ne son ! se diguèt lo rei.
Mas èra pas d’aise amb aquela idèa d’aquel teissut que sols los incapables e los innocents vesián pas. Se disiá que per el i aviá pas de problèma mas estimèt mai mandar qualqu’un mai per encàs. En vila totes coneissián las qualitats excepcionalas del teissut e a totes lor trigava de saber qual èra incapable o innocent.
- I vau mandar lo vièlh e onèste ministre, se diguèt. Es lo mai ardit per avalorar lo teissut. Es intelligent e i a pas digús per far melhor.
Lo vièlh ministre anèt doncas dins lo talhièr ont los dos arpalhands èran sietats a trabalhar sul telièr desocupat. “ Dieu nos garde ! se pensèt lo ministre tot regassant. Vesi pas gaire. “
Mas diguèt pas res. Los dos arpalhands lo convidèron a s’acercar e li demandèron de jutjar lo motiu e las colors. Puèi mostrèron lo telièr nud. Lo paure vièlh ministre, de mai en mai regassant, vesiá totjorn pas res. “ Mon Dieu ! se pensèt, seriái innocent ? L’auriái pas jamai cresegut mas digús o deu pas saupre ! Seriái incapable dins mon trabalh ? Non, me cal pas dire que vesi pas lo teissut. “
- Alara qué ne disètz ? demandèt un dels tissandièrs.
- Òi es bonicòt, tot çò que i a de mai bèl ! respondèt lo vièlh ministre en agachant amb sas lunetas. Aquel motiu e aquelas colors ! Vau dire sul pic al rei que tot aquò m’agrada fòrça ! “
- Ne sèm plan contents, diguèron los dos tissandièrs. Puèi nomenèron las colors e comentèron lo motiu.. Lo vièlh ministre escotèt amb atencion per fin de poder ne parlar al rei. Es çò que faguèt. Los dos arpalhands demandèron encara mai de moneda, mai de seda e mai d’aur. S’estremavan tot aquò dins las pòchas e pas res sul telièr. Mas contunhavan de far mina de trabalhar.
Lo rei mandèt lèu un autre foncionari per saber quora la causa seriá acabada. Arribèt a aquel òme çò qu’èra arribat al ministre : agachèt e agachèt tornarmai mas coma i aviá pas res a veire, vegèt pas res. - Es pas aquí un polit tròç de teissut ? demandèron los dos arpalhands.
- Soi pas bèstia se diguèt lo foncionari, seriái doncas incapable dins ma foncion ? Aquò’s curiós mas o devi pas daissar veire ! E lausèt lo teissut qu’aviá pas vist puèi diguèt que ne presava las colors e lo motiu.
- Òc es una vertadièra meravilha ! faguèt al rei. En vila, totes parlavan d’aquel teissut requist e lo rei lo volguèt veire el meteis. Acompanhat de la molonada dels dignitaris, del ministre e del foncionari, anèt veire los dos arpalhands que s’afanavan a téisser sens cap de fial.
- Es pas extraordinari ? diguèron los dos foncionaris qu’èran ja venguts. Que Vòstra Majestat remire los motius e las colors ! Puèi guinhèron lo telièr desocupat s’imaginant que los autres i podián veire quicòm.
- De qué ? pensèt lo rei, mas vesi pas res ! Es una catastròfa ! Seriái bèstia ? Seriái pas per èsser rei ? Seriá la causa mai terribla que me poguèsse arribar.
- Meravilhós, perfèit, diguèt fin finala, ne soi embalausit. Capegèt en guisa de satisfaccion e contemplèt lo telièr. Mas diguèt pas que vesiá pas res. Totes los que l’acompanhavan agachavan e agachavan encara mas coma los autres vegèron pas res e diguèron coma lo rei :
- Es vertadièrament bèl. Puèi aconselhèron al rei de cargar aqueles polits vestits per la fèsta granda que se deviá debanar lèu. Meravilhós èra lo mot que s’ausissiá de totas las bocas e totes semblavan alegres. Lo rei decorèt los arpalhands d’una crotz de cavalièr e lor balhèt lo títol de gentilòme tissandièr.
La nuèit velha de la fèsta, los arpalhands demorèron a trabalhar a la lusor de setze candelas. Totes podián se trachar que se donavan plan per acabar los vestits del rei. Los tissandièrs faguèron mina de levar lo teissut del telièr, copèron dins l’aire amb de cisèls gròsses, cordurèron amb d’agulhas sens fial e diguèron :
- Aquí los vestits del rei son acabats !
- Gaitatz Majestat aquí las cauças, aquí la vèsta, aquí lo mantèl. Son tant leugièrs coma una telaranha, se creiriá gaireben qu’avèm pas res sus l’esquina. Es aquí tota la beutat de la causa.
- Òc òc ! diguèron los cortesans mas podián pas res veire que i aviá pas res a veire.
- Vòstra Majestat se vòlga donar la pena de daissar sos vestits per fin de se poder cargar los nòus. Lo rei se despolhèt, los arpalhands faguèron coma engulhèsson cada vestit nòu. Lo rei se virèt e se revirèt davant lo miralh.
- Dieu coma aquò vos va plan ! s’escridavan lo mond. - Los que devon portar lo pali del rei que dobrís la procession son ja arribats, diguèt lo Mèstre de ceremonia.
- Soi prèst, diguèt lo rei. Aquò va plan ? E se virava e se revirava de contunh per far creire que contemplava sos vestits.
Los camarlencs que devián portar la coa del mantèl palpejavan pel sòl, fasent mina d’agafar e de levar la coa. Faguèron coma tenguèsson quicòm en l’aire, volián pas que digús s’avisèsse que se vesiá pas res. Es atal que lo rei marchava al cap de la procession jos polit pali e totes los que se trobavan per carrièras o acarats a las fenèstras disián :
- Los vestits nòus del rei son remirables ! Quin mantèl de la coa bèla, coma s’espandís amb esplendor ! Digús voliá pas daissar paréisser que vesiá pas res, auriá mostrat qu’èra incapable dins sa foncion o qu’èra innocent. Cap de vestit del rei aviá conegut una tant polida capitada.
- Mas a pas cap de vestit ! cridèt un enfant dins la molonada.
- Ausissètz la votz de l’innocéncia ! diguèt lo paire e cadun marmusèt a son vesin çò qu’aviá dit l’enfant. Puèi la molonada tota se botèt a cridar :
- Mas a pas cap de vestit ! Lo rei aguèt una estrementida, li semblava que lo pòble aviá rason mas se diguèt : " Ara me cal téner fins al cap de la procession ". E lo cortègi seguiguèt son camin e los camarlencs contunhèron de portar la coa qu’existissiá pas.
(Tirat d'Andersen).

diumenge, 4 de novembre del 2018

A París l’avián embastilhat. Aviá declarat : « S’an pas de trabalh an pas qu’a traversar la carrièra ». Alara lo volián jutjar e condemnar. I copar lo cap ? Non, erèm pas pus en 1792 amb « la sagnada favorabla qu’aguèt lòc lo dètz d’agost »*. Mas benlèu lo far trabalhar d’un biais util. Per d’òbras socialas per exemple. Li far susar lo burnós per l’ensenhar…
Vos pòdi pas contar la seguida qu’es aquí que me desvelhèri.

 * veire la cançon "La garisou de Marianno".