Les légendes, les mythes, la fable, sont comme des réservoirs profonds où dorment le sang et les larmes des peuples (Baudelaire).

dilluns, 30 de maig del 2022

FEDERICO GARCIA LORCA


Jardin d'Ardales (comuna de la region de Malaga) 19/05/2022

La luna está muerta, muerta;
pero resucita en la primavera.

Cuando en la frente de los chopos
se rice el viento del sur.

Cuando den nuestros corazones
su cosecha de suspiros.

Cuando se pongan los tejados
sus sombreritos de yerba.

La luna está muerta, muerta;
pero resucita en la primavera.

MAC DO

dijous, 12 de maig del 2022

CONSELH ITALIAN

Per s'enrabiar fasèm marchar 65 muscles.
Per sorrire solament 16.
Estàlvia : sorritz !

dimarts, 10 de maig del 2022

CONTES


La sarnalha

Filha naturala de la pèira asclada ont m’apiegi, m’escala per las espatlas. Se pensa que contunhavi la paret perque bolegavi pas e qu’aviái cargat un mantèl color muralha. Aquò fa plaser çaquelà.
La paret : sabi pas quin frejolum me passa per l’esquina.
La sarnalha : soi ieu.
Los rogilhons

Esclatan pels blats, coma una armada de soldatons ; mas d’un roge mai bèl, son inofensius.
Lor espasa es pas qu’una espiga.
Aquò’s lo vent que los fa córrer, e cada rogilhon s’atardiva, quand vòl, a l’òrle de la rega, amb lo blavet son país.


Luna nòva

L’ongla de la luna torna butar.
Lo solelh a desaparegut. Nos viram : la luna es aquí. Seguissiá, sens res dire, modèsta e pacienta retipaira.
La luna exacta es tornada. L’òme esperava, lo còr quichat dins l’escurina, tant aürós de la veire que sap pas mai çò que li voliá dire. De nivolassas blancas s’acèrcan de la luna plena coma d’orses d’una còca de mèl.
Lo somiaire s’esquina d’agachar la luna sens agulhas e que marca pas jamai res, jamai res.
Subte, nos sentissèm pas d’aise. Aquò’s la luna que s’alunha e nos emporta los secrèts. La vesèm encara a l’asuèlh qu’aurelheja.

Revirat de Jules Renard, Histoires naturelles

dimarts, 3 de maig del 2022

LO CANT DE LAS SERENAS

Un còp la nau arribada en nauta mar, un ventolet abriva sa velocitat. Tòcan l’isla de las Serenas, que lors cants enfachinan los òmes. Son segudas al ran del rivatge, enrodadas dels òssaments dels òmes que lors cants an tirats cap a la mòrt. Ulisses pasta un tròç bèl de cera, fins a çò que venguèsse tebés e mòl. Tapa las aurelhas de sos òmes e lor dona l’òrdre de l’estacar al mast. Quand la nau arriba a portada de votz de la tèrra, las Serenas la veson.
Mandan per dessús las èrsas las nòtas de lor cant armoniós.
Ven, bèl Ulisses
Eròi a l’acrin de ta glòria
Arrèsta, atura ton vaissèl
Escota nòstra istòria doça coma mèl
Vira aquela negra proa cap al rivatge
Tasta las delícias
De jorns de nuèits plens de magia
Que son pas que pels eròis
Coneissèm ton nòble passat
Coneissèm çò que resèrva l’avenir
Arresta-te un brieu amb nautras e contunha puèi
Òme aürós, òme mai savi
Lors voses son tant encantairas qu’Ulysse es pres d’un grand desir de’n ausir mai. Brama e rufa las cilhas, demanda als òmes d’èsser destacat, mas aqueles pòdon pas ausir ni los bramals ni lo cant.
Quand son en securitat, fòra portada de las voses, los òmes se quitan la cera de las aurelhas e destacan Ulisses del mast. Se complimentan totes d’aver defugida la primièra trapèla.
Adaptat de l’Odissèa