Carlos Ruiz-Zafón : " Al final, quin sentit té una ciència capaç d'enviar un home a la lluna, però incapaç de posar un tros de pa sobre la taula de tot ésser humà ? "
(L'ombra del vent).

dilluns, 31 de juliol del 2023

CANTILÈNA OCCITANA

Puèi me venguèt l’imatge d’una segason vièlha, d’un escodre dins un jorn immens de solelh. Las espigas maduras, las espigas segadas... Una cort granda de bòrda es davant ieu, estropada de posca blanca, jos un cèl cerulenc immobil, coma calhat dins l’espés de la calorassa. Las linhas d’ombra violeta de las parets. La maquina es en marcha dins una nívol ispra que sentís l’òli, la farina, la tèrra seca. D’òmes van e venon, pitre nud. D’òmes se cargan lo gran per l’esquina e se’n van trantalhant cap al granièr. Ausissi lo rire d’una femna a la pòrta de la cosina. Una vièlha amb un capèl de palha negra, pluma de polas sus un banc pròcha la pòrta, al dessús d’una grasala del vernís jaune d’òr. Puèi lo ser davala sus la figuièras e sus aquela taula longa de plancas e de cavalets ont se va far lo repais de l’escodre. La maquina s’es arrestada. Lo còr solemne a daissat son roncadís sord. Lo blat de la tèrra es passat del país de la plana, del reialme del vent e del solelh al domeni de las causas mudas, al secret dels granièrs e de las cièjas. Aquí la taulejada que marca la plan vièlha victòria dels òmes sus l’asard, sus la fam. Una teoria de femnas s’acerca de la taula e pausa d’escudèlas de tomatas e de pebrons a l’òli, d’ensaladièrs de frisada e de crostets alhats, de plats de sardas, de polets rostits, d’adòbas e de cassolets, de platèls de rocafòrt e de cantal.
Davala lo ser. Las voses s’eissordan. Òm beu d’anis e de vin, òm manja e òm se pausa. Enfin, una aureta se lèva. D’enfants seràn concebuts aquesta nuèit. Lo blat es ensacat. Entre la cosina e aquela taula, i a de femnas que s’assietan pas e subretot de vièlhas de las caras de castanhas rafidas, de las mostachas negras. Pensi a aquelas vièlhas femnas, esclavas e pasmens mèstras de l’ostal, amb las jupas negras, los casabècs negres o violets, los capèls de palha negra de las vetas negras o violetas a la mòda tolosana... Esclavas de las òbras infinidas de l’ostal e de la bòrda : cordurar, petaçar, balajar, fotjar, anar de la cambra a la galinièra, del lenhièr a la cosina, de l’òrt al pots e del pots a l’estable. Mas tanben governantas e mèstras, que res se fasiá pas sens lor contraròtle e lor vejaire. Las ai vistas, i a pas gaire encara, de pè, davant la chiminièra, una escudèla a la man. Los òmes èran sietats a la taula e las femnas los servissián tot manjant un tròç coma o podián.
Tota una granda pena escura e lonhdanha monta dins la gaug del pan e del blat. Vau e ausissi aqueles mormolhs que me venon de las jornadas e de las trèvas ancianas.
(Traduccion de Cantilène occitane, 1992, de Pierre GAMARRA)

dimecres, 12 de juliol del 2023

UNA AUTRA PAGINA DE CARLO LEVI

Giulia èra una dòna granda e polida, de la talha fina coma la d’una anfòra, de las possas e de las ancas poderosas. Deviá aver aguda de jove una mena de salvatja e solemna beutat. Ara, la cara èra rufada per las annadas e jauna per la malària, mas dins aquela constitucion sevèra demoravan los signes de l’anciana beutat, coma las parets d’un temple antic qu’a perdut los marmes que l’ornavan mas sèrva entièras las formas e las proporcions. Sul grand còs majestuós, dreit, que respirava una fòrça bestiala, se quilhava, cobèrta de la punta, una tèsta pichona, d’un oval long. Lo front èra naut e dreit, barrat a mièjas d’una flòta de pels fòrça negres, lisses e grasses. Los uèlhs en amètla, negres e opacs, avián lo blanc venat de blau celèst e de brun, coma los dels cans. Lo nas èra long e fin, un pauc arcat. La boca larga, de las pòtas finas e pallinèlas amb un plec amar, se dobrissiá dins un rire marrit sus doas rengadas de dents lusentas, poderosas coma las d’un lop. Aquela cara aviá una fòrta marca arcaïca, non pas del biais de l’epòca grèca o romana mas mai misteriosa e crudèla, nascuda sus la quita tèrra, franc de tot rapòrt e escambis amb los òmes, mas ligada a la glèba e a las etèrnas divinitats animalas. S’i vesiá une freda sensualitat, una ironia escura, una crudeltat naturala, una arrogància impenetrabla e una passivitat plena de poténcia, que se ligavan dins una expression a l’encòp sevèra, intelligenta e marrida. Dins l’ondejament de la punta e de la larga gonèla corta, amb las cambas longas e verturosas coma socs, aquel grand còs se moviá amb de gèstes lents e equilibrats, plens d’una fòrça armoniosa e portava, dreit e altièr sus aquela fondament monumental de maire, la pichona e negra tèsta de sèrp.
Carlo Levi (Cristo si è fermato a Eboli).

divendres, 7 de juliol del 2023

APARTHEID

Carnage à Jénine : 10 palestiniens assassinés et plus de 100 blessé.e.s le 9 juin 2023 (Agence Média Palestine).
Malgrat aquò, los artistas palestinians contunhan lor òbra (cossí fan ?).
Aicí una pintura de Nabil Anani

diumenge, 2 de juliol del 2023

PER PASSAR L'ESTIU


Un ramelet de Novèlas causidas, tiradas de Novelle per un anno de Luigi Pirandello ven d’espelir a las Edicions E...rau.
Lo libre se pòt comandar a l’IEO 34 en seguissent lo ligam :
htpps://www.ieo-erau.com
o en çò del traductor :
Miquèl Pédussaud
44 rue de la traverse
31830 Plaisance-du-Touch
mpedussaud@orange.fr