Carmen Martín Gaite, Desde la ventana
Digús pòt pas engabiar los uèlhs d’une femna que s’acèrca d’una fenèstra, nimai lor proïbir de se passejar pel mond cap a de tèrras desconegudas. Basta que se produsca de còps lo prodigi : la femna que legissiá una letra o qu’èra a cosinejar o a parlar amb una amiga, agacha d’una uelhada las vitras, leva una persiana o una cortina, sos uèlhs uflats començan a venir fòls : mira al trescòl, aucèls en tropeladas, que cap d’ornitològ poiriá pas classificar, cap d’arquièr caçar ni cap d’amorós amanhagar e que s’envòlan devèrs lo reialme que sol lo sabèm luènh, que digús l’a pas vist e que recampa totes los aucèls arraulits e ausards, lor ofrissent una tèrra per que poscan anisar.
Ma maire èra acostumada de totjorn acercar de la fenèstra la taula ont legissiá o cordurava e aquel endreit del membre èra l’ancora, lo centre de l’ostal. Ieu i veniá aquí amb los quasernets per far los devers e, de mainatge, saupèri que l’ora que mai li agradava per s’escapar èra la del calabrun, aquela termièra entre doas luses, quora se destrian a pro penas las letras e las colors dels fials e ont es malaisit engulhar l'agulha ; saupèri que quand abandonava suls genolhs l’òbra o lo libre e començava d’agachar la fenèstra, aquò èra que se’n anava en viatge.
- Aluquètz pas encara lo lum, disiá, que vòli veire lo calabrun.
Ieu demoravi mas gaireben jamai li parlavi pas que sabiái qu’aquò èra copadís. E dins aquel silenci que tombava amb lo calabrun sus son trabalh e mos quasernets, a dicha de l’envejar e a dicha de l’agachar, aprenguèri, sabi pas cossí, a m’escapar ieu tanben.
Puèi qualqu’un dintrava, alucava, e tornavan los perfils costumièrs del cada jorn.
- Ara, cal tirar las cortinas, disiá, coma se desvelhèsse.
Mas dins lo sorrire especial que li adocissiá l’expression, se remarcava lo lai qu’èra estat, lo bèl qu’aviá vist. E aquò donava enveja de s’agenolhar pròche per l’ajudar a dobrir las maletas e de demandar :
- Quin present me pòrtas ?
Traduch de l’espanhòl.
             En lengadocian
La poesia, aquò's lo pan dels paures (Serge Pey).
dissabte, 6 de febrer del 2021
divendres, 5 de febrer del 2021
dijous, 4 de febrer del 2021
dimecres, 3 de febrer del 2021
dimarts, 2 de febrer del 2021
dilluns, 1 de febrer del 2021
diumenge, 31 de gener del 2021
ITALO CALVINO
Los Bielleses, gents duras
Un bordièr anava un jorn a Biella1. Fasiá un temps talament marrit que se podiá caminar pas qu'a pro penas. Mas l’òme aviá quicòm d’important a negociar e contunhava a marchar cap clin, contra pluèja e tempèsta.
Rescontrèt un vièlh que li demandèt :
- Bon Dieu ! Ont anatz, brave òme, atal amb tant de preissa ?
- A Biella, respondèt lo bordièr sens s’arrestar.
- Poiriatz dire almens : « Dieu o volguèsse. »
Lo paisan s’arrestèt, agachèt lo vièlh dreit a dreit e tornèt :
- Dieu o volguèsse vau a Biella ; e Dieu o volguèsse pas, i devi anar quand mème.
Mas aquel vièlh èra lo Senhor.
- Alavetz a Biella i anaretz dins sèt annadas, diguèt. Pel moment, fasètz un saut dins aquela sanha e demoratz i sèt annadas.
E lo bordièr se mudèt sulpic en rana, faguèt un saut e òp ! dins la sanha.
Sèt annadas passèron. Lo paisan daissèt la sanha, tornèt òme, se plantèt lo capèl sul cap, e tornèt prene lo camin del mercat.
Aviá pas fait tres passes, tornarmai lo vièlh.
- E ont anatz atal, brave òme ?
- A Biella.
- Poiriatz dire : « Dieu o volguèsse. »
- Dieu o volguèsse, va plan ; se que non, lo pache lo coneissi, e la sanha i sabi anar tot solet.
E foguèt pas possible de ne tirar mai.
ITALO CALVINO « Fiabe Italiane »
1 Vila italiana del Piemont
dissabte, 30 de gener del 2021
divendres, 29 de gener del 2021
dijous, 28 de gener del 2021
dimecres, 27 de gener del 2021
dimarts, 26 de gener del 2021
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)











