Son 6 oras del vèspre dins la pichona illa de Burano, al larg de Venècia. Lo moment requist ont la calorassa d’estiu s’apasima çaquelà. Las faciadas prenon sas colors mai doças e un pauc d’aire fresc corrís per la lòna… Coma pertot en Itàlia, lo passejaire avisat sap d’instint que las condicions son enfin reünidas per realizar la passeggiata, aquela passejada immudabla de fin de jornada que es pel monde miègterranenc çò que lo five o’clock tea es pels Britanics.
Dins la Via Baldassare Galuppi, larga carrièra pedona, los Buraneses van, venon e tornan, en parelh, en familha, entre amics, per grapas de joventas pimpalhadas, per bandas de jovents risolièrs, braç en quèrba. Aquí, un grop d’ancians, plan vestits, perfumats, sorrires en bricòla e canas a la man, s’arrestan per parlar. Aquí, de mamme (« maires ») que menan de carriolets se contan la vida. Cada jorn, de Vènecia a Sicília, de Latium a Polhas, es lo meteis espectacle al meteis moment.
Una passejada que dura dempuèi sègles.
Goethe o Stendhal descrivián ja los encantaments d’aquela passejada que s’agradan de far en Itàlia abans de la cena (« lo sopar »). Plan mai qu’una sortida ordinària per se desgordir las cambas a la frescura, aquel moment de calabrun ont la Bòta se bota en marcha resuma a el solet los fondaments de la dolce vita.
La passejada servís per ligar cada abitant amb lo demai de son monde. « Un biais d’entrar en contacte amb lo collectiu e de dire a quin punt ne fa part », obsèrva Giovanna Del Negro. Per aquesta etnològa siciliana emigrada als Estats Units, la sortida del vèspre a tanben per amira de mestrejar las tensions socialas. Que la marcha met tot lo monde, se pòdi dire, sus un pè d’egalitat. Cadun se coneis e se reconeis dins un camin immudable dempuèi longtemps, una lenta virada a l’entorn d’una plaça o un anar-tornar inchalhent dins la carrièra màger.
Coma dins la commedia dell'arte, totas las generacions e categorias socialas son representadas, amassa, amb aquela alegrança vesiada que faguèt dire un jorn a Cocteau que « los Italians son de Franceses de bona umor ». L’elegia de la lentor.
E gara a qui ne profecha per reglar son compte amb lo vesin ! Aquela proesa quasi teatrala implica de far bona impression. La famosa sprezzatura italiana – paraula intradusibla que designa una mescla d’indoléncia e de gaubi – seriá una simpla manifestacion de la passegiata, la quala serviguèt longtemps de mercat pels celibataris. Vedere e farsi vedere (« veire e èsser vist ») se ditz tanben d’aquel costat dels Alps.
Pels sociològues Véronique e Bernard Cova, autors d’un estudi sus aquela costuma deambulatòria, la perennitat del landrejar miègterranenc es l’expression d’un refús : lo d’un monde ont tot va tròp lèu lèu. Un pam de nas plan miègjornal, una locomocion piano piano que sembla una ronda sens objectiu. Una elegia de la lentor, fin finala.
Tirat e revirat d’un article publicat dins la revista GEO de setembre 2021 (n° 511).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada